Main menu:

-Historia:

Historia

En el lloc on avui hi ha el Vinyet hi hagué, entre els segles I i V dC, una vila romana, però la història del Vinyet com a capella destinada al culte de Maria, començà a l’edat mitjana. Desaparegut l’imperi romà i caiguda en decadència la vil·la que hi havia en el lloc, degué seguir-hi havent una casa de camp, una masia, amb pagesos que explotaven agrícolament els fèrtils camps dels voltants, molts d’ells dedicats al conreu del vi. Eren un llloc amb vinyes dit el Vinyet. Per altra banda era un lloc molt ben comunicat, per on passaven dos camins, un que portava de Sitges a Vilanova –potser caldria dir més adeqüadament La Geltrú– i un altre que era un dels que unia Sitges amb Ribes.
En aqust lloc, en un moment indeterminat, però que pogué ser durant els segles XII o XIII, es va fer una petita capella al costat de la masia, una ermita dedicada a la Mare de Déu. Aquesta ermita, situada en un lloc de tant trànsit, era una bona parada per als que es movien entre La Geltrú, Sitges i Ribes, de manera que la devoció de la rodalia per la imatge de la Mare de Déu que hi havia en el Vinyet va anar creixent.
A finals del segle XIII i començament del XIV comencem a trobar documentació sobre deixes fetes al Vinyet per persones de la comarca, entre elles una del senyor de Sitges Bernat de Fonollar. Per altra banda, també era d’aquesta època l’antiga imatge de la Mere de Déu, romànica, avui desapareguda, que en aquest principi del segle XIV degué substituir una altra de més antiga.
Aquesta modesta capella va substituir fins el segle XVI en què sembla que el santuari va passar a ser propietat de la vila. Quan es va tenir la propietat, el govern de Sittges hi va fer canvis. Va fer uuna església nova, travessera respecte a l’actual, que tenia entrada per la que avui és la porta lateral, aquella en què hi ha gravada la data de 1552, hi va fer una pica solemne, potser baptiamal, que avui és al Cau Ferrat, i va fer que Jaume Ferrer pintés un retaule, avui conservat a la capella de l’Hospital de Sant Joan. El pare Camós que la va veure en el segle XVII, diu que era “una capilla muy linda y espaciosa”.
Sembla que també es pot atribuir al segle XVI la llegenda de la troballa de la Mare de Déu, que és, amb petites variants, la de la majoria de les marededéus trobades de Catalunya. Un esclau moro estava cavant el peu d’un cep prop del Vinyet i amb un cop d’aixada va desenterrar la imatge. Cada vegada que la portava a ensenyar al seu amo, resultava que havia tornat al lloc on havia estat trobada. Així va quedar clar que la Mare de Déu no volia marxar del Vinyet. A aquest cop d’aixada se li atribueix que a la Mare de Déu li falti el braç dret: el va tallar l’aixada del moro que la va trobar. Avui, es pot veure el moro agenollat, al costat dret de la imatge i entre l’altar i el cambril un plafó representa l’escena de la troballa.
Deuen ser de finals del segle XVII els versos, ingenus però no exempts d’un cert to literari, de la inscripció que hi ha sobre la porta lateral de la capella: “Qui entrarà trist i plorant / en esta santa capella / no serà gens meravella / que n’isca alegre i cantant. / Aléntia’s [animi’s] lo caminant, / lo navegant no s’espàntia, / que si fa cremar la llàntia / davant d’esta santa imatge, / lograrà feliç viatge / Mes, molt més si goig hi càntia”.
El segle XVIII va veure néixer el Vinyet actual. De 1727 a 1733 es va enderrocar l’església antiga i se’n va fer una de nova, més espaiosa. De la imatge romànica, que potser ja portava alguns anys vestida, es va serrar la corona de fusta, que devia estat feta malbé i es va substituir per una altra de metall. Es van fer alguns dels retaules laterals de l’església, com es pot veure per les dates que encara hi consten. Es va fer la cisterna que hi ha a l’exterior i també un campanar. No el d’ara, sinó un altre, avui desaparegut, que era sobre la casa dels ermitans.
En el segle XIX, qui va vetllar amb cura el Vinyet va ser mossèn Joan Llopis Pi, conegut per mossèn Joan del Vinyet. A més de promoure-hi el culte, va fer pavimentar el santuari amb el paviment actual, pintar les lescenes que hi ha a banda i banda del presbiteri, posar-hi un orgue, unes reixes molt altes que, segons el costum de l’època, tancaven el presbiteri i va aixecar un campanar nou sobre la fatxada de l’església, el que avui en dia hi ha. A la seva mort va ser enterrat a la tomba que hi ha en el passadís central del santuari.
Al llarg del segle XX s’hi van fent diverses millores, com urbanitzar els voltants del santuari, i, sobretot, treure a la imatge els vestits postissos i la corona de metall i restaurar-la d’acord amb com devia haver estat en el seu començament. Però, amb la guerra civil, el santuari va ser destruït. Els “incontrolats” van cremar mobles i imatges, i la reixa i les campanes van ser convertides en material bèl·lic. Els ermitans van ser a temps de salvar la imatge, enterrant-la, però quan l’any 1939 es va intentar recuperar-la, va resultar que gran part de la seva fusta s’havia podrit, i malgrat que es va intentar mantenir i restaurar el que quedava, no hi va haver altra solució, passat uns anys, que encarregar una imatge nova, l’actual, a l’escultor Pere Jou. L’any 1985 es va tancar el porxo de la banda de mar, el dit porxo dels Poetes i s’hi van posar poesies de quatre poetes sitgetans i un de vilanoví.
La devoció de la Mare de Déu del Vinyet ha estat una constant en els habitants de la contrada, a Sitges, Ribes i Vilanova. Antigament, molt especialment per part dels mariners. Ja ho deia en el segle XVII el pare Camós: “en particular los marineros que, como está dicho, la tienen por muy patrona suya”. La devoció dels mariners va anar poblant les arcades laterals del santuari amb vaixells ex-vots, la major part dels quals va ser destruïda l’any 1936, si bé ha estat reposada posteriorment. En els segles XVI-XVII, com recorden els seus goigs, se li demanava protecció especial contra els corsaris moriscos: “Vos sou l’estrella del mar / que guiau els navegants / contra els mahometans, / presidi que no té par: / d’esclavitud deslliurau / si de cor sou invocada”. Així, quan en 1686, els mariners sitgetans van capturar dues fragates mores, van penjar al santuari les banderes conquerides. I els pescadors la invocaven en els dies de tempesta: “Per lo mar tempestuós / certs mariners, naufragant, / vostre emparo implorant, / present los dàreu socors. / Tal prodigi divulgau amb vostra roba mullada”.
Avui, de mariners i pescadors ja en queden pocs, però segueix constant la devoció que li té tot el poble fidel, especialment el sitgetà, que ha considerat sempre el santuari del Vinyet com al seu lloc de recés i de culte a la Mare de Déu. Una tradició secular, que ha durat fins al moment en què, superat el mal pas, era tornada solemnement, en processó, al seu santuari. Encara es va fer així en l’epidèmia de grip del 1918.
Els sitgetans van al Vinyet en certs dies assenyalats durant l’any. El més important és el de la festa, el 5 d’agost. Aquesta data va ser establerta l’any 1648, en què la cúria romana va donar permís perquè la patrona de Sitges tingués una festivitat pròpia. Abans se celebrava en el dia de les marededéus trobades, la nativitat de Maria, el 8 de setembre. Però, a més del dia de la seva festa, els sitgetans es reuneixen tradicionalment al Vinyet altres dos dies durant l’any, el 26 de desembre, sant Esteve, i l’endemà de Pasqua Florida, el dillluns de Pasqua. Anar-hi i oir la missa solemne és un signe d’arrelament de tots els que són sitgetans de cor.
Però no cal cap festa per anar al Vinyet. Abans pel camí Fondo i ara per altres passeigs més urbanitzats, ha estat sempre una caminada agradable, d’una mitja hora de durada, que acaba en el recer de l’església, en el seu interior, fresc i tranquil, on es pot descansar i ser a prop de la Mare de Déu. Ho diu, amb paraules belles, David Jou en la poesia que hi ha a l’exterior, en el porxo dels poetes:

Entrem en aquest temple   com en un pou fresquíssim.
El temps, aigua aturada,   quiet i reverbera.
Que no ens neguem, senyora,   en la pau que ens arrecera
en aquest clos,
on retrobem intactes   els ritmes de la terra,
les nostres passejades   dels captards dominicals,
vestigis d’harmonia   on l’esperit s’aferra
en el trasbals.